«Hi ha problemes que només s’entenen quan es viuen en la pròpia pell i, com no és el mateix explicar-ho que viure-ho, ho viuré durant 21 dies».
 
Amb aquesta frase començava un famós programa que consistia en reportatges sobre la vida de determinats grups de persones i col·lectius en situacions vulnerables o exclusió social, viscut en primera persona per una periodista per experimentar i compartir amb ells situacions i experiències diàries en la seva pròpia pell, 24h i durant 21 dies.
Aquest programa va començar la seva emissió a principis de l’any 2009, quan estàvem tots assimilant les conseqüències de la terrible crisi econòmica de l’any 2008 i en el dia d’avui, quan es compleixen exactament 21 dies des que el govern va decretar l’estat d’alarma i el confinament a les nostres cases per la crisi del Coronavirus-Covid-19, em sento vivint com si fos la protagonista d’aquest programa llevat de la gran diferència que la gravació no acabarà avui perquè demà tot torni a la meva «realitat coneguda».
 
No ha estat fins a mitjans d’aquesta setmana, que he estat capaç de verbalitzar i compartir tot el que se m’ha estat movent a nivell intern.
He estat vivint aquesta experiència des d’un lloc molt íntim, molt privat … sentint la meva pròpia vulnerabilitat i la fragilitat de tot: salut, família, amics, treball, llibertat de moviment i acció …
Fins i tot el més bàsic com «RESPIRAR «en aquests dies es fa difícil pels malalts del Covid i per als que sense estar-ho encara, es protegeixen del virus amb les mascaretes.
 
He vist com la gent reaccionava i creava milions de propostes per a compartir a les xarxes socials classes de ioga, pilates, dansa, meditació, receptes saludables, cursos …
La creativitat desbordant en vídeos, imatges, dibuixos i obres d’art per a expressar, reflectir i ajudar a suportar el moment.
L’agraïment expressat en aplaudiments i llums a tots els que fan possible que puguem seguir tenint aliments a la taula i als que tenen cura i salven les vides dels nostres éssers estimats.
La solidaritat de la gent: amb els veïns, amb la nostra gent gran; per anar a comprar, per cosir mascaretes i bates, per fabricar màquines que ajudin a respirar …
La incapacitat dels polítics per gestionar i estar a l’altura de la situació.
La insolidaritat de l’Església, dels Bancs, Multinacionals, Companyies elèctriques, de gas i aigua, que ni amb aquestes, estan disposats a perdre ni un cèntim ni ajudar en absolutament res, sinó simplement a oferir més crèdits perquè encara sortim més empobrits i ells més rics després de tot això.
He vist com en els supermercats la primera setmana es va acabar el paper de WC; la segona la xocolata; la tercera el vi, la cervesa i l’acohol … reflectint les situacions i pors pels quals cada un va transitant reclòs a casa seva.
 
He estat veient, he estat sentint, he estat integrant.
No he tingut energia per a res més.
 
Totes les sessions amb els cavalls, tots els massatges, totes les classes de grup de ioga s’han aturat. Tots els cursos i formacions que tenia previstes, cancel·lades.
He sentit molta por. He sentit ràbia. Impotència. Incredulitat. He sentit frustració.
 
Sentir com tot cau i s’ensorra…
… i comprendre que en aquest esfondrament s’acaba un cicle i es genera un nou començament.
 
En aquests moments recordo que el terme xinès per a la paraula «crisi» consta de dos ideogrames: un significa dificultat; l’altre, oportunitat.
L’ancestral saviesa xinesa reflecteix així que els moments de crisi, a més de conflictius, són també moments adequats que obren l’oportunitat i la promesa de noves i més àmplies possibilitats.
 
Sento ara més que mai, que arriba el moment d’acceptar-nos dia a dia com el que som; compartir amb els altres com ens sentim, honrar la nostra vulnerabilitat; cuidar els nostres cossos, estimar-nos; apreciar i agrair cada petit detall; valorar la llibertat; estimar la natura i els animals; tornar a mirar-nos als ulls per connectar; tocar-nos i abraçar-nos; olorar el menjar deliciós, les flors dolces, l’herba fresca; escoltar de veritat cada so, els ocells i la música; apreciar cada somriure; ser amables i reconèixer als nostres éssers estimats; ajudar i demanar ajuda.
 
Aquesta situació ens toca a tots des de molts punts, a molts nivells profunds.
Cada dia se’ns mouen centenars d’emocions, milers de pensaments i ens trobem immersos en un gran procés de transformació que canviarà la manera en com ens relacionem amb nosaltres mateixos, amb el nostre entorn més proper i amb el món.
 
Sento en el meu propi procés com han caigut ja moltes velles estructures i començo a enfocar-me en la nova direcció que es comença a dibuixar.
 
Aquest escrit és per compartir amb tots vosaltres aquest moment present que es viu estrany, confús, incert.
 
T’agraeixo molt si m’has llegit fins aquí i estaré encantada que m’escriguis de tornada si sents la necessitat o les ganes de compartir amb mi com estàs vivint aquesta experiència.
 
També per descomptat pots comptar amb mi si necessites fer qualsevol consulta o sessió via telèfon, skype o zoom per a tu o per a qualsevol persona que creguis pugui necessitar ajuda per gestionar les seves emocions, pensaments i orientació en el seu dia a dia.
Al costat de diversos professionals que ens hem unit, terapeutes, psicòlegs i coachs, estem oferint consultes de forma gratuïta o amb aportacions voluntàries responent a les dures situacions de crisi, ansietat, fòbies i pors, que aquesta situació traumàtica està generant en tots nosaltres.
 
Si us plau, facilita el meu contacte si en algun moment sents o intueixes que algú pugui necessitar-lo i per favor, no dubtis contactar-me si ho necessites tu directament.
 
Mònica Enero · monica@eqshala.com · 630321770
 
Gràcies per cuidar-te i mimar-te molt a tu i als teus en aquest moment, ja que ara aquesta és la nostra prioritat.
 
Tota la resta anirà venint i tota la situació s’anirà clarificant en el moment oportú.
 
Seguim en contacte, seguim connectant, seguim connectats …
Escoltant el moment present, respirant-lo i vivint-lo.
 
Fins molt aviat,
 
Mònica